És millor viatjar ple d'esperança que arribar

Senyores i senyors, em disposo a explicar-vos el viatge més odisea que he fet mai, el que vam fer l’Amanda, la Marta i jo per arribar a Little Corn Island, l’illa més maca (després de Formentera) on he estat mai.

Us preguntareu que per què nosaltres tres i no tots. Doncs perquè vam optar pel camí difícil, ja sabeu, aventureros natos. Quesillo. De fet, vam trobar unes indicacions ben clares sobre les opcions que teníem per arribar a l’illa del blat:

Opció 1: Car, còmode i curt

Opció 2: Barat, dur i llarg

La nostra intenció era la següent: sortir divendres a la nit en bus fins al Rama (5 hores), agafar una panga ràpida (les traduccions dels transports les aniré fent a mesura que els anem agafant, perquè en aquell moment per nosaltres una panga era el mateix que per vosaltres ara) fins a Bluefields (2hores), i des d’allà agafar un vaixell fins a Big Corn Island (5hores ). Quesillo. Un cop allà només ens quedaria agafar una panga fins a Little Corn Island (35-40 minuts). Un total de 13 hores aprox. vs 3’45h si haguéssim anat en avió (espera, viatge i panga). Bé, doncs el que havien de ser 13 hores van ser…48!

Sortíem divendres a les 19h de casa en taxi fins a l’estació de busos i en el trajecte vam fer una cosa que va marcar el nostre viatge fins al final, vam fer hipòtesis de situacions surrealistes (nosaltres les creiem impossibles en aquell moment) i se’ns va acudir fer la següent broma: -T’imagines que hem de fer el trajecte del bus de peu com quan vam tornar de León???!! (2hores) – juas juas què dius pavo hahahaa

Doncs dit i fet. Quesillo. Arribem a l’estació amb una hora d’antelació a la sortida del bus i el cobrador ens diu una frase que ja ha calat a les nostres memòries de per vida: HAY LUGAR PERO NO HAY ASIENTO. Vosaltres pensareu que és el mateix, que si no “hay asiento, no hay lugar” però no. Com ja us he comentat en altres posts, la nostra concepció de l’espai ja ha canviat per sempre aquí i nosaltres vam traduir aquesta frase ràpidament: VAMOS CINCO HORAS DE PIE. La nostra suposició surrealista, la primera, es feia realitat. El paio de l’autobús ens consolava dient-nos que “les acomodaremos algún asiento en el pasillo”. Pel nostre cap ja circulaven les mil maneres de com aniríem asseguts però encara quedaven sorpreses: no érem els únics que anàvem de peu! Quesillo. Unes 8 persones més estaven en la mateixa situació perquè els desgraciats del bus venen més tiquets dels llocs que hi ha, i sempre hi ha overbooking! El cas és que després d’alguna baralla que altra entre passatgers amb seient i sense, el bus arrancava i nosaltres de peu, lluitant per mig metre quadrat on posar els peus. A la mitja hora se’m va acudir dir-li a la Marta, tia, al final ni acomodar-nos un seient ni res, de peu. I algú es va apiadar de nosaltres perquè tot just vam parar a una benzinera on un paio ens va passar per la finestra unes caixes de plàstic, típiques de fruita o de peix, del mercat, per seure a terra. El problema és que no hi cabien! Quesillo. Una senyora volia protegir els seus sacs de no sé què, que com a mínim pesaven 10kg cadascun i que era impossible robar-los ràpid! I com ella els volia protegir i no es volia moure, no cabien les caixes, els nostres seients i els de 6 persones més que fins que l’Amanda no els va fer entendre que només seuríem tots si es movien cap a endavant, no van forçar la senyora per a que treballés per a l’apreciat bé comú! Y no conforme con eso, em vaig quedar sense capsa per ser l’últim de la fila… vam fer torns, vaig “seure” a l’espai entre el vidre del darrere i els caps de l’últim seient, fins que en una para que vam fer a meitat del camí, un paio que anava penjat a la visagra de la porta del darrere de l’autocar va marxar i no va tornar, i li vaig prendre el lloc. Quesillo. Sí, heu entès bé. En aquella barra en forma de colze que tenen les portes d’autocar per obrir-se, en aquell tros de material vaig anar penjat, avantatges de tenir el cul petit i ser àgil. La incomoditat més gran era que havia d’anar ben agafat de mans, perquè la porta crec que no estava ben tancada del tot i per si en qualsevol moment s’obria… en alerta constant! Però tú, com a mínim tenia fins a dues posicions en el mateix seient!

Vora les 3 de la matinada arribàvem al Rama, que és el poble on estan fent el projecte la Maria i la Cristina, i d’on sortien ferries cap a Corn Island (que no podíem agafar perquè fins l’endemà no n’hi havia) i pangues ràpides que recorren Río Escondido fins a Bluefields. La panga no sortia fins le 5’30, així que teníem una estoneta per dormir. Estoneta que va acabar quan una de les mil capses que hi havia a l’autocar es va començar a moure i del seu interior va sonar el crit d’un gall. Sí sí, un gall que no parava de cantar, que tu vas i dius, osti però no cantaven quan surt el sol? Doncs no, perquè allà no veiem la llum, i mai millor dit, i el gall dale que te pego. En baixar, ja mig desperts, l’altre personatge del viatge. La dona del Quesillo!!!! Se us ha fet pesat anar llegint aquesta paraula al llarg del text? Doncs no és ni comparable a sentir-la de boca d’una dona que voltava entre la gent amb una olla a cada ma buscant compradors que per desesperació i per a que callés d’una vegada, que per tal de no sentir la seva veu de pito cridant amb un gest impassible el menjar típic nica que crec que ja em nego a tastar, volguessin comprar-li el Quesillo dels cullons a les 5 de la matinada en un moll de mala mort. A més, com ja us vaig explicar amb els autobusos, aquí la compra funciona per impuls, però per impuls de fer callar al venedor. La tàctica del venedor és cansar-te i repetir-te les coses a l’oïda per intentar convèncer-te que vols el quesillo, “la gaseosa” o “el agua”. De fet, aquesta dona era com una gallina que va passejant i de sobte fa aquell soroll característic del qual no en sé l’onomatopeia, però que et fot un susto de cullons. I fins que no piques no paren, bé,de fet quan piques continuen a per un altre. I tu no entens res, perquè si observes un procés de compra flipes. Aquí els de màrqueting i vendes tindrien feina per analitzar el procés de decisió del consumidor, molta. Presentada la dona del quesillo, que marcaria totes les nostres bromes a Corn Island, passem a la traducció de panga. PANGA = PATERA. Sí, va començar a ploure i nosaltres tres en una patera amb unes 15 persones més. Pel Río Escondido vam fotre uns bots que no sabíem si formava part de l’atracció o què. La veritat és que ens vam recordar molt dels pobres marroquins que lluitant per una vida millor i molts cops enganyats per traficants, agafant aquesta embarcació, que a nosaltres ja ens semblava poc ortodoxa per anar per aquell riu, per creuar l’Estret de Gibraltar. Una bogeria a la que només t’hi agafes si no et queda res més. Ha de ser molt dur, molt.

Dues hores més tard, cap allà a les 7’30h arribàvem a Bluefields i ens assabentavem que no arribaríem a Corn Island el mateix dissabte, perquè no hi havia vaixells fins l’endemà. Sabíem que podia passar.De fet, havíem fet el comentari surrealista de “t’imagines que arribem i no tenim vaixell?” Dit i fet. Sabent-ho vam anar a buscar un hostal dels nostres, dels de 5$ la nit, i vam trobar el millor que ens ha acollit fins ara, Hospedaje Doña Vero, reformat, amb tele per cable a l’habitació i tot! A 5’6$ la nit, amb una dutxa perfecte, dos ventiladors i espai per a tres. A les 10h la teníem neta, així que a esmorzar s’ha dit! Després d’entrar a un cyber a avisar els altres que no arribaríem, vam tornar a l’hostal a fer-nos una dutxa i una migdiada o diga-li com vulguis, de 10 a 14h calpant! I sort, perquè va ser tot el que vam aprofitar d’aquell hostal, ja que després de dinar Carne de Res desmenuzada en salsa (boníssima) a un lloc força maco, ens vam assabentar que hauríem de dormir a El Bluff (teniu un mapa sota el text) perquè les informacions eren que el ferry arribaria allà a les 4 de la matinada i que no entrava a la bahia, a Bluefields i que a aquella hora no hi havia pangues. Total, torna a l’hostal, recull, i patera cap al Bluff. Allà arribem a les 6 de la tarda i comença l’etapa del viatge més surrealista. Un home ens diu que ell ta,bé viatja a Corn i que li han dit a Capitania General (cap on ens dirigíem per saber horaris) que a les 3 de la matinada sortirà el vaixell. Ok. Arribem a Capitania i preguntem. El marí se’ns queda mirant i pensatiu ens diu que cap a les 7 del matí sortirà el vaixell. La primera sensació és: cabró m’estàs timant, a aquell pavo li has dit les 3 de la matinada! I li fem saber la nostra informació. La seva resposta és la següent:

-Yo no les puedo asegurar nada. Normalmente llegan sobre las siete, pero quizá si se adelantan un poco pues lleguen a las 3, pero cómo lo voy a saber yo!

- Si usted no lo sabe, ¿quien lo sabe?!!!!

Encongia les espatlles i reia per tota resposta. Allà am començar a notar que quelcom ens diferenciava d’aquella gent quant a la concepció del temps. Allà ens adonàvem que nosaltres, a occident/nord som esclaus dels rellotges i ells no. A l’espera de noves notícies en aquest petit poblet de costa vam anar en busca d’hostal per segon cop aquell dissabte. El que vam trobar feia olor a humitat i era bastant cutre, però era el que hi havia… miraríem de passar el mínim temps possible. L’home de l’hostal ens va obrir una esquerda d’esperança quan ens va dir que ja sabia l’hora més o menys, que seria a les 5h i que ell quan veiés el vaixell apropant-se en vindria a despertar. Tot semblava sobre rodes, millor impossible, podríem dormir fins deu minuts abans d’agafar el nou mitjà de transport. Un cop teníem esperança amb el tema horaris, vam fer una volta pel Bluff per tal d’evitar l’habitació fastigosa i vam anar a parar a una plaça on hi havia batucada i uns nois que jugaven a futbol, uns toques, que no caiga, allà descalços. Així que els que em coneixeu ja sabeu què vaig fer. Fora xancles, i hola què tal, partido a dos goles. Allà que em vaig afegir per tocar una pilota després de no sé quants dies! L’Amanda i la Marta xerraven amb el borratxo del poble que els va donar la benvinguda com cinc cops. Els de la batucada animaven l’escena assajant les seves cançons per la festa de San Gerónimo. Va començar a ploure i vam buscar un lloc per sopar i cual Nacho Cano i Ana Torroja…Allí nos plantamos y en una fiesta nos colamos, Toñas para todos y algo de comer. Mucha niña mona pero todas pequeñas, era una puesta de quinceañeraaa.

Tal qual! Ens vam autoconvidar a una puesta de largo (aquí és tipic fer una megafesta en plan super tuani als 15 anys) i només vam haver de pagar les cerveses, ja que a la resta del sopar ens van convidar! El lloc, el col·loques a la Costa Brava i et claven 8€ pel mojito com a mínim. Terrasseta amb vistes al mar i un sopar d’aquells que fan molta germanor. La veritat és que diuen que els amics es fan quan comparteixes experiències fortes amb coneguts o fins i tots desconeguts i trobo que el viatge ha reforçat molt la meva amistat amb les dues mosses citades, tenim una experiència més en comú, nostra, dels tres. Xerrar amb la sinceritat i la transparència sobre els desitjos i els sentiments que ens provoquen segons quins temes, com ho vam fer mentre sopàvem al Bluff, és vinculant no, “lo següent”. I sempre s’agraeix.

Vam sopar, vam brindar per la noia de l’aniversari i vam dormir fins les 5h al catre. Tot semblava anar rodat quan arribem a Capitania i ens troben unes 6 persones més i un marí que se’n riu quan li diem si surt ja el vaixell. Resulta que l’embarcació que havia divisat el de l’hostal no anava cap a Corn Island sinó que venia d’allà! El nostre vaixell arribaria a les 10h. Bufffff, quin pal. Aquí ja començàvem a estar cansats d’aquestes dilatacions en el temps. Deu hores fins a Corn Island encara. Semblava que cada cop que teníem l’illa a prop ens la desplaçaven una mica més. Tirats a terra dormint sota un sol espatarrant i esperant noves notícies, una dona parlant en miskiti (llengua nativa de la gent afrodescendent de la costa), ens deixa anar que segurament no arribarem a l’illa perquè el vaixell que venia s’ha enfonsst al riu i han mort tres persones, perquè anava sobrecarregat. Que era molt probable que es declarés dia de dol i que no sortissin més vaixells. Quan ens ho va dir, la Marta i jo ens mirarem i començarem a riure, riure per no plorar. L’Amanda no donava crèdit. A més la dona ho explicava impassible, com si estigués explicant-nos la seva vida o què hi havia per dinar. En cap moment donava la sensació que acabés de dir que el ferry que havia sortit del Rama (sí, aquell que no agafàrem perquè no sortia fins l’endemà) s’hagués enfonsat i hagués mort gent!

El panorama era desolador, la desesperació s’apoderava de les noies i ja em volien fer tornar. Veiem l’illa tant lluny que ens plantejàvem tornar a Managua per acabar a l’altra costa, a San Juan de Sur o per allà i eliminar Corn Island de la nostra ruta. Però l’esperança tot ho pot i jo en tenia. El marí que la nit anterior m’advertia que no podia saber els horaris (ara el temps li donava la raó, quina gran contradicció) m’explicava la situació real. Un ferry s’havia enfonsat i un altre vaixell estava en camí. Ells estaven intentant contactar amb el capità d’aquest per a que anés a socórrer al ferry, però no aconseguien parlar amb ell. Si no el localitzaven i no ho havia fet ningú, aquest vaixell arribaria sobre les 11h al Bluff. Si el trobaven l’obligarien a donar la volta. A tot això eren les 8’40h aproximadament i a les 9h començava un partit de futbol a l’”estadi”. Ens vam apropar i quina va ser la nostra sorpresa en veure el camp buit a falta de 5 minuts de l’inici del suposat partit. Vaig estar jugant amb uns nanos i a dos quarts va començar l’espectacle. S’inaugurava la Lliga local de futbol, i ho feien a lo grande, tot molt yankee. Tots els equips uniformats formant files, noies que feien de majorets, banda de trompetistes que tocaven l’himne nacional mentre dos membres de l’exèrcit “hizavan” (no sé el mot en català…) la bandera blanc-i-blava i un mossèn beneïa el campionats de futbol entre cohets i petards que llançaven amb un bazoca casolà, d’aquells com el de la peli “Celda 211” o 212?. Tot amb molta expectació i nosaltres allà al mig, que per poc no ens fan sortir i tot jaja. En fi, a les onze menys cinc venia una alemanya que també estava esperant per avisar-nos que el vaixell ja estava aquí i nosaltres no ens ho vam acabar de creure fins que no hi vam ser dins. Per cert, traducció de vaixell, o més aviat, matís: vaixell de càrrega, amb dos cotxes, molt material de construcció, un parell de zodiacs i unes 10 persones més els 5 de tripulació. Un show de transport, com no podia ser d’una altra manera. Després de sucarrimar-nos al vaixell, 5 hores allà en un banc de fusta mal parit, arribarem a Big Corn Island a les 17h, vam agafar una altra panga, aquesta molt més confortable que les altres (com es nota que la tenen pels guiris) i a les 18h en punt del diumenge, 47 hores més tard de sortir de casa, arribavem a Carlito’s Place, el nostre paradís particular que en el següent post us descriuré. Perquè tot i que el destí fos preciós i els nostres amics ens rebessin entre abraçades com herois, tot viatger sap que és més maco viatjar que arribar.

Tingueu tots un molt bon divendres! Quesillo!

Oriol.

Sean felices

Creo que ayer por la tarde, mientras Fernando Cardenal nos iluminaba a todos con la historia de su vida durante dos horas, todos nos sentimos muy pequeños, como bien dijo Oriol.

Aunque también nos sentimos muy grandes, pero porque él nos lo recordó, que realmente éramos grandes, que teníamos suerte, y que nos movilizáramos, por lo que creíamos, porque podemos.

Si queréis saber más de esta eminencia Google os puede hacer un favor mayor que yo en cuanto a llenaros de conocimiento. Pero como él nos dijo la vida se palpa cuando la ves, la vives. Así que espero que lo que os voy a contar os acerque más a este personaje que tres mil entradas en la web.

El Señor Cardenal nos habló de pobreza, de su idea de miseria, des de que fue consciente de su existencia hasta que la ha ido descubriendo a lo largo de los años. Miseria de aquella que duele al mirarla a la cara y tu instinto te hace apartar la mirada. Pobreza que no conocemos. Pobreza que entendemos, que nos han intentado explicar a través de lecturas, imágenes… Pobreza que hemos procesado. Aquí arriba, en la razón. Pero el Señor Cardenal nos habló de pobreza des de el corazón. La miseria que te llega al alma y cuando se te parte en pedazos al conocerla. Como el dijo, cuando se dio cuenta de la realidad latinoamericana, la realidad de miseria, se le quedó una palabra enganchada, como masticándola como un chicle: “insoportable.”.

Y tiene razón, al menos a nosotros, ayer después de la charla, nos falta con estas prácticas voluntarias el conocer lo insoportable del entorno. Porque, según palabras textuales del hermano de Marta, que vive desde hace 3 años aquí en Nicaragua, para nosotros, si llegamos a quejarnos de duchas, comidas, insectos, etc.. todo ello se acaba en dos meses. Las personas que viven aquí, en condiciones de miseria extrema, es su vida la que viven, para siempre, no despiertan, no tienen expectativas de marchar.

Fernando Cardenal nos habló también de la dignidad. Como conoció una joven en un pueblo perdido de Colombia, pobre a rabiar, que decidió marcharse a la ciudad para ejercer la prostitución. Y como el Señor Cardenal le intentó hablar de su dignidad como persona, como mujer. Esa joven no entendía el concepto de dignidad mientras pudiera sobrevivir. Me dio a pensar que a veces, la definición de dignidad te la da el dinero y el poder, al no tener que rebajarte, que pedir, que robar, que vender tu cuerpo, como puede hacerlo mucha gente de aquí. Para mí, des de ahora, dignidad es esfuerzo, es lucha, es la cabeza alta, es no rechazar el suicidio (muchas personas optan por esta opción; ayer oímos la excusa más cruel, “me cansé de pasar hambre”). Y estoy convencida que Nicaragua está plagado de personas dignas.

Fernando Cardenal nos habló de la dignidad de la juventud y del papel de esta en la revolución. Nos habló de ideales, de libertad, de jóvenes valientes y atrevidos, comprometidos por una causa. De verdad que escrito así parecen simples palabras, pero narrado como se nos narró nos hace dar las gracias por el testimonio de este hombre. Hablando con una voz pero representando a tantas.. De este pasaje me quedo con el poema que nos leyó de un joven guerrillero, que luchó en contra de la dictadura, declarando su amor por su amada a las puertas de su propia muerte.

Finalmente Monica le preguntó que qué no pediría a nosotros, jóvenes, en el mundo en el que nos encontramos.

El Señor Cardenal nos contestó:

“Sean felices y no se vayan de este mundo con las manos vacías”.

Este hombre nos ha inspirado, nos ha hecho abrir los ojos y plantearnos muchas cosas, y a mí personalmente me ha abierto el corazón. Debemos darnos cuenta de la realidad que nos rodea, ir a buscarla, y hacer lo que podamos por mejorarla. Con las oportunidades que tenemos por delante.. justamente a nosotros se nos abre  un mundo de posibilidades que mucha gente ni sabría como soñarlo. Así que aprovechad, sed conscientes y procesad con el corazón.